Entre l’home, el cel i la terra.
Joan Vigó
El Sakuteiki és el text més antic sobre jardineria que existeix en la cultura humana. Es va escriure al Japó a finals del segle XI. De la seva lectura se’n desprèn que un jardí s’ha de regir pel principi de l’equilibri inestable (de fet, un oxímoron). Un equilibri sempre dèbil, sempre a punt de la fractura i el col·lapse, entre l’Home, el Cel i la Terra. I és des d’aquesta fragilitat que es fonamenta la filosofia del jardí japonès, com una reinterpretació transformadora i abstracte de la natura, amb la voluntat d’idealitzar-la i trobar-ne l’essència amb l’expressió de ritmes i formes que es despleguen davant dels ulls.
Llorenç Isanda, que mai no ha amagat el seu tarannà japanòfil, amb els seus Futurs ignots posa davant nostre un seguit de propostes que tenen en comú la voluntat de fer-nos passejar per un jardí de reflexió, allà on floreixen els principis essencials que fa més de mil anys algú ja va deixar escrits. Feu la prova. Observeu amb calma les obres d’aquesta exposició, camineu-les, atureu-vos i resseguiu-ne amb els ulls les textures. Després, penseu en aquests conceptes: asimetria, simplicitat, bellesa del buit, austeritat, refinada profunditat, naturalitat i serenor. Set principis, set, tants com els del codi ètic dels guerrers japonesos, el Bushidõ, anomenats també “les set virtuts del camí del guerrer”.
Llorenç Isanda ens fa també partíceps d’un camí que ens duu per peces els noms de les quals afavoreixen la reflexió a l’entorn d’aquests futurs desconeguts que a tots ens aclaparen. Ho fa des de l’elogi de la incertesa vital: els secrets, el trenc de les ferides, els rastres del temps, els anhels. Ho fa mirant a través del temps, des del niu de la memòria on les visions nocturnals ens poden mostrar una forma de descens. Un descens a la profunditat del nostre propi ésser, tant necessitat de la calma i de la contemplació reflexiva per fer-se conscient del seu propi existir.
Contempleu amb atenció i calma les peces d’aquesta exposició. Constateu com la matèria vegetal crea una nova forma de silenci, com les escultures es fan presents davant dels vostres ulls i us obliguen a contemplar un alfabet matèric nou i asimètric, posseïdor de ritmes i formes que són també una manera d’escriure a l’espai i al buit, com ho feien aquells primers jardiners que van saber comprendre que tot equilibri és inestable. Un equilibri que aquí podem contemplar fet art, un art que es desplega entre l’home, el cel i la terra, entre l’etern i l’efímer, entre la perseverança i l’elasticitat, però sempre aferrat a la bellesa que brolla de les mans de Llorenç Isanda.